Colonitzacions d'Irlanda

Les colonitzacions d'Irlanda (gaèlic irlandès Plandálacha na hÉireann) van tenir lloc al llarg del país durant els segles XVI i xvii, mitjançant la confiscació de les terres ocupades pels clans gaèlics i les dinasties hiberno-normandes, principalment a les províncies de Munster i Ulster. Les terres van ser concedides per la corona als colonitzadors de Gran Bretanya. El procés es va iniciar durant el regnat d'Enric VIII i va ser perllongat per Maria I i Elisabet I; no obstant això, es va accelerar sota el comandament de Jaume I, Carles I, i finalment pel comandant parlamentarista anglès Oliver Cromwell, al comandament del seu Nou Exèrcit Model.^[1]

Les primeres colonitzacions del segle XVI tenien la tendència d'estar establertes en petites colònies exemplars. Les colonitzacions posteriors es van basar en confiscacions massives de la terra pertanyent a terratinents irlandesos i la importació de grans nombres de colons procedents d'Anglaterra, Escòcia, i Gal·les.^[2]

L'última colonització oficial va ocórrer durant 1650, sota la mancomunitat anglesa d'Oliver Cromwell, i mitjançant la qual milers de soldats Parlamentaristes es van establir a Irlanda.^[3] A part de les colonitzacions, en el segle xviii es va estendre una significant migració cap a Irlanda, des de Gran Bretanya i Europa continental.

Les colonitzacions van canviar la demografia d'Irlanda pel fet que es van crear àmplies comunitats amb identitat britànica i protestant. Aquestes comunitats efectivament es van oposar als interessos dels primers habitants, els quals tenien identitat irlandesa i catòlica. La naturalesa física i econòmica de la societat irlandesa també va sofrir canvis a partir de la instauració dels nous conceptes de propietat, comerç i crèdit. Aquests canvis van causar la creació d'una nova classe governant de protestants britànics, la qual va protegir durant el segle xvii l'autoritat del govern de la corona anglesa a Irlanda.^[4]